Ajuntament de Benicarló mucbefoto del mucbefoto del mucbe
Ajuntament de Benicarló Centre Cultural Convent de Sant Francesc     e-mail: correu.mucbe@ajuntamentdebenicarlo.org Valencià | Castellano
POBLAT IBER DEL PUIG DE LA NAU

1. La cultura ibèrica

LA CULTURA IBÈRICA

El jaciment arqueològic del Puig de la Nau de Benicarló va ser un poblat que va tindre el seu origen durant els últims moments de l'edat del bronze, encara que pràcticament totes les estructures arquitectòniques que es poden veure en la visita pertanyen a la cultura ibèrica, una de les que en l'antiguitat es van desenvolupar en la ribera del mar Mediterrani. L'iber és un poble que coneixem a més de per les restes arqueològiques, per tot el que en van escriure autors com Tito Livi, Polibi, Estrabó, Plini, Frontino, etc., ja que és la primera vegada que es tenen dades escrites sobre pobladors de la península Ibèrica.

Espai i temps

La cultura ibèrica té els seus inicis en la primera meitat del segle VI a. de C., motivada per un desenvolupament dels pobles de l'edat del bronze i del ferro antic, així com per les aportacions tècniques i culturals que van rebre d'altres pobles mediterranis com ara els fenicis. Aquests, des del sud peninsular on es van establir de forma permanent, i també des de l'illa d'Eivissa, van crear una xarxa comercial amb els ibers, a través de la qual no sols es van intercanviar àmfores amb vi, oli o saladures, o altres productes com les teles, sinó que el contacte comercial va ser un pont d'intercanvi d'idees socials, econòmiques, tècniques i religioses, que en certa manera van configurar alguns aspectes de la cultura ibèrica al llarg dels seus sis segles d'existència. Els ibers van ocupar tota la segona meitat del primer mil·lenni a. de C., perquè en el segle I a. de C., i després de més de cent anys d'haver estat incorporats a la República Romana com a província de la Hispània Citerior, aquesta cultura es romanitza completament i la seua economia, els seus costums i forma de vida s'incorporen al món romà. Tan sols, la presència d'alguns atuells d'estil ibèric, així com d'alguns epígrafs, assenyalen la persistència en el segle I d. de C. d'alguns costums i tradicions provinents de la cultura ibèrica.

A la comarca del Baix Maestrat, jaciments com el mateix Puig de la Nau de Benicarló, Polpis de Santa Magdalena, els Castellets de la Jana, el Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, s'ocupen en el segle VII a. de C., tal i com indiquen els atuells indígenes fets a mà i importacions fenícies, principalment àmfores. Es tracta d'assentaments d'escassa extensió situats en llocs estratègics o junt a zones d'extracció de mineral de ferro. En algunes ocasions es troben protegits per una muralla realitzada en pedra en sec.

La cultura ibèrica es constata des d'un primer moment, en ple segle VI a. de C., en jaciments com el Puig de la Nau de Benicarló, el Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, els Barrancs de Peníscola o en les necròpolis de la Solivella a Alcalà de Xivert. En tots aquests jaciments es pot comprovar la influència fenícia que van rebre a través del comerç. De l'ibèric ple són exemples el Puig de la Nau de Benicarló, el Poaig de Peníscola, la Moleta del Remei a Alcanar, els quals es localitzen especialment en el segle V a. de C., ja que durant els segles IV i III a. de C., hi ha molt poques evidències de l'ocupació ibèrica en la zona i només es pot assenyalar la Moleta del Remei d'Alcanar. En tots aquests, a part dels característics materials ibèrics, s'hi troben les ceràmiques púniques i gregues.

Fins que la zona no entra a formar part de la República Romana, després de la II Guerra Púnica, no torna a revitalitzar-se la població i els assentaments del Puig de la Misericòrdia de Vinaròs, el Poaig de Peníscola o la Tossa Alta de Benicarló-Càlig tornen a ocupar-se, i també n’apareixen de nous com el Pouneriol de Cervera o la Curolla de Xert. Aquests assentaments tenen molt poca duració al llarg del segle II a. de C. i alguns, com la Curolla de Xert, s'endinsen en el segle I a. de C. Més enllà del primer quart d'aquest primer segle no hi ha ocupacions ibèriques, per la qual cosa hem de suposar que s'ha canviat el patró d'assentament i que la gent habita en les villae de tipus romà o ha emigrat a grans poblacions, com seria el cas de Dertosa, Tarraco o Saguntum. La zona ja ha adoptat els hàbits romans, ja siga obligada pel poder de Roma o pel propi desenvolupament històric que passa, entre altres coses, per voler emular els costums i la forma de vida de les classes socials altes romanes.

Durant aquests cinc-cents anys d'existència, la cultura ibèrica no és una societat uniforme ni en l'espai ni en el temps. El desenvolupament lògic de qualsevol cultura marca una sèrie d'etapes que els arqueòlegs han denominat ibèric antic, ple i tardà, períodes que, en certa manera, estan condicionats per l'entorn cultural del Mediterrani, ja que els ibers formen part del mosaic de pobles que van habitar junt a aquest mar i van trobar-hi la principal via de contacte. Així, els ibers no es poden separar dels fenicis ja mencionats, dels etruscos, grecs, púnics i indubtablement dels romans els quals van ser els únics que van arribar amb ànim de conquesta i els van incorporar al que seria el gran imperi de l'antiguitat, creat, com no podia ser d'una altra manera, a l'entorn del mar Mediterrani.

La cultura ibèrica es desenvolupa per tota la zona oriental de la península Ibèrica, la vall del Guadalquivir i el sud de França. Aquest espai geogràfic, els autors de l'antiguitat clàssica el denominen Ibèria, d'ací el nom d'ibers, i també el nom de la península. Tota aquesta ampla zona geogràfica presentarà durant el desenvolupament de la cultura ibèrica una certa unitat cultural assenyalada tant pels materials, com per l'estructura social i econòmica. Indubtablement cada part d'aquesta regió ibèrica presentarà unes característiques que seran pròpies, per la qual cosa el panorama formarà un conglomerat, que encara que uniforme, es manifesta al mateix temps molt variat.

La cultura material ibèrica

Els autors clàssics ens diuen que els ibers es divideixen en diversos pobles o tribus, com els indicets, els edetans, els cessetans, els contestans, etc., que formen grups socials políticament independents. La zona en què es troba el Puig de la Nau de Benicarló pertany als ilercavons, els quals pareix que tenien el seu centre principal en la vall inferior del riu Ebre i que, almenys durant l'ibèric tardà ,va ser la ciutat d’Hibera, que es situava en l'actual Tortosa, la Dertosa romana. El Puig de la Nau de Benicarló seria una població de segon ordre dins de l'estructura territorial dels ilercavons i d'aquesta dependria un territori que s'estendria pel pla litoral i en el qual es trobaria un poblament dispers pel camp i, fins i tot, xicotetes aldees.

Entre el material que conforma l'ampli i variat aixovar ibèric, l'element principal que identifica més la cultura ibèrica és la ceràmica. Els ibers són els primers indígenes que per influència fenícia usen el torn de terrissaire, couen els atuells en forns tancats i els decoren amb pintura, normalment de color roig. Les formes dels atuells durant l'ibèric antic són, d'una banda, una continuació de les formes indígenes del ferro antic i, d'altra, formes que es copien del repertori fenici. La decoració d'aquesta primera etapa té una temàtica de caràcter geomètric, realitzada amb la combinació de bandes, filets i motius circulars. Durant l'ibèric ple, a l'elenc de formes ceràmiques, s'afegeixen algunes procedents de la terrisseria grega. Ja en els últims dos segles, la ceràmica ibèrica presenta una evolució que es veu sobretot en la decoració, perquè junt amb la temàtica geomètrica se sumen formes vegetals que ofereixen un major ritme a la decoració. En zones com les actuals províncies d'Alacant, València i en la comarca del Baix Aragó es donen decoracions antropomorfes i zoomorfes, unes temàtiques que en altres zones ibèriques són esporàdiques. Els terrissaires ibèrics copien algunes formes dels atuells de vernís negre d'Itàlia. Hi destaca un atuell peculiar i típic de la cultura ibèrica, el conegut càlat, també denominat “barret de copa alta” per la seua semblança formal. La ceràmica es va usar no sols per a fer atuells no només d’emmagatzematge, transport, taula, preparació d'aliments, etc., sinó que també els dedicats a una altra ampla gamma de sectors, com ara la producció o la religió, així hi ha toveres, suports, embuts, fusaioles, pesos de teler, exvots... un ampli ventall de formes que són de gran ajuda per a conéixer el desenvolupament de la iberització.

Als jaciments ibèrics del Maestrat es pot veure en les primeres etapes ibèriques unes característiques de la ceràmica que segueixen la pauta general de la terrisseria ibèrica, però en canvi no es troben durant l'ibèric tardà les decoracions antropomorfes o zoomorfes, tan sols algun fragment comptat en el Puig de la Misericòrdia.

Una altra de característica de la cultura ibèrica i un avanç tècnic més és la metal·lúrgia del ferro. Els ibers són els primers, que també per influència fenícia, utilitzen estris i ferramentes de ferro, la qual cosa permet aconseguir nous èxits tant en les produccions artesanals, com en les agrícoles per tindre eines més perfeccionades i de major resistència que les de bronze, que en aquesta època s'utilitza només per a l'elaboració d'elements diversos d'indumentària personal (sivelles, botons, collars, polseres, etc.) o d'objectes concrets d'ús domèstic o ritual (atuells, cullers, rostidors, etc.) Els elements de bronze de la indumentària és l'única mostra de la vestimenta dels ibers que es coneix. Tot i això, en les representacions de personatges en els atuells i en l'escultura, hi ha dades de gran interés per conéixer el tipus d'indumentària que usaven tant la dona com l'home ibèric. També les fonts escrites romanes ofereixen algunes descripcions dels vestits i els pentinats ibers. La túnica era la principal peça de vestir, amb un xicotet faldellí per als hòmens i fins als peus per a les dones, sempre agafat per un cinyell amb sivella de bronze o damasquinada en plata. Per als moments de més fred el mantell cobria tot el cos, fins i tot podia tindre caputxa. Tant els mantells com les túniques s'arreplegaven a l'altura del muscle o es tancaven en l'escot, amb una agulla que es denomina fíbula.

A la zona ilercavona hi ha elements de la indumentària i ornaments personals molt peculiars, tots ells realitzats en bronze. És el cas de les sivelles de cinyells (que poden tindre entre un i quatre ganxos per a subjectar-se), dels penjolls amb figures de colom, porc senglar o moltó (que anaven subjectes amb cadenes d'anelles rodones de bronze i altres tipus de penjolls de bronze), dels braçalets oberts i dels botons d'aquest mateix metall.

Un element de gran riquesa dins de la cultura ibèrica és l'escultura, que es localitza en el sud i el sud-est i és pràcticament absent en la regió valenciana, catalana i francesa. Al Maestrat les representacions de volum rodó es circumscriuen a algunes troballes soltes localitzades en la Curolla, el Puig de la Misericòrdia i el Puig de la Nau, fets amb argila. També és pràcticament inexistent en la zona del Puig de la Nau, l’escriptura, un altre dels elements indicadors de l'alt nivell aconseguit per la cultura ibèrica. Hi ha una mostra sobre ceràmica en el Puig de la Misericòrdia i una altra en el Pouneriol. A Canet es van localitzar tres làpides funeràries realitzades en pedra. L’epigrafia funerària sobre pedra és un element tardà dins de la cultura ibèrica i és una influència romana. L'escriptura en canvi ja apareix a finals del segle V a. d. C., ja que hi ha mostres sobre ceràmica i làmines de plom, que són un semisilabari que pren els grafismes de l'alfabet fenici. Pareix que la llengua amb què s'escriu és un estàndard, que té un fi primordialment comercial, encara que també hi ha escriptura de caràcter religiós. Segurament la llengua ibèrica es podria dividir en variants diferents, perquè no pareix que n’hi haguera una per a tots els ibers. Desgraciadament no poder traduir els escrits, —només transcriure'ls, ja que tan sols coneixem els valors fonètics dels grafismes— , fa difícil estudiar i valorar adequadament l'escriptura i la llengua dels ibers.

Ciutats, pobles i aldees

Tots aquests materials mencionats es troben en jaciments arqueològics de diferent tipus. Així, hi ha assentaments de gran extensió, les grans ciutats ibèriques, que es localitzen sobretot al sud, que poden arribar fins a les quaranta hectàrees. Tant aquestes grans poblacions, que eren al cap d'un territori, com les de menor rang jeràrquic, es troben generalment damunt els cims dels tossals i, a més, estan defeses per muralles i torres. L'interior s'organitza en barris formats per edificis de diferent funcionalitat. Les construccions són de planta rectangular i es construeixen amb maçoneria, atovons i fang a manera de tàpia. Dins dels assentaments ibèrics hi ha cases rurals situades als tossals o al pla, així com torres de vigilància i defensa del territori. Al pla s'ubiquen també assentaments amb funcionalitat productiva, és el cas de les metal·lúrgies i les terrisseries. Serien xicotets tallers allunyats de les poblacions, però pròxims a les matèries primeres del producte que elaboraven. Els cementeris són l'altre tipus de jaciment arqueològic ibèric en pla.

A la zona del Puig de la Nau els jaciments ibèrics són variats, perquè hi ha poblacions, torres, necròpolis i àrees de producció. Les poblacions estan protegides per muralles i es troben tant al cim dels tossals com a la vessant. També n'hi ha al pla, com és el cas de la Picossa de Càlig, el Puig de la Nau de Benicarló i el Poaig de Peníscola. Es tracta de poblacions que no fan l'hectàrea d'extensió, per la qual cosa segurament hi viurien només alguns estaments socials molt concrets, els més relacionats amb l'aristocràcia que governava el territori. S'ha excavat també una torre, el Perengil de Vinaròs, situada al cim d'un xicotet tossal al centre del pla litoral. La torre, cronològicament, la podem situar a finals del segle III a. de C., per tant, possiblement estaria relacionada amb les actuacions de la II Guerra Púnica. No cal oblidar que per aquesta zona va acampar l'exèrcit púnic i en el mar va tindre lloc la famosa batalla de les Boques de l'Ebre entre Escipió i Àsdrubal, que va permetre l'avanç romà cap al sud. També s'han localitzat les restes d'una cantereria en el Mas d'Aragó de Cervera, un centre de producció que tindrà la seua continuïtat en època romana. Dins dels assentaments relacionats amb l'agricultura, es podria mencionar la casa fortificada del Puig de la Misericòrdia, segle II a. de C., així com les cases de camp que segurament hi hauria disperses pel territori. Tot i això, com que eren construccions amb estructures arquitectòniques no molt fortes i com a conseqüència de la seua situació en les zones agrícoles, fortament transformades, no han arribat fins a nosaltres. Tal vegada, les abundants evidències de xicotets espais amb algunes ceràmiques ibèriques en el corredor d'Alcalà de Xivert, estiguen denunciant aquest tipus d'assentament. Finalment, caldria mencionar l'existència de necròpolis, relativament abundants en els dos primers segles de la cultura ibèrica i que desapareixerien a partir del segle IV a. de C. És el cas de la necròpolis de la Solivella d'Alcalà de Xivert, així com de les troballes d'urnes aïllades en el corredor d'aquesta població. Més a l'interior està la necròpolis del Mas Nou de Bernabé a Tírig i el mateix cementeri del Puig de la Nau. Dins de la zona ilercavona i més pròximes al riu Ebre, es poden mencionar les necròpolis de Miames a Santa Bàrbara, l'Oriola d'Amposta i el Mas de Mussols a l'Aldea.

Religió, societat i economia

La cultura ibèrica va començar a identificar-se correctament durant la segona meitat del segle XIX, encara que els grans progressos sobre el seu coneixement es donen en els últims trenta anys, durant els quals, gràcies a nous plantejaments metodològics dins de l'arqueologia i als nous enfocaments en la investigació, s'ha pogut conéixer amb més seguretat aspectes que en altres temps resultaven difícils d'estudiar. És el cas, per exemple, de la interpretació iconogràfica i de la religió. Els ibers tenien santuaris, construïts tant dins com fora de les poblacions, i també llocs sagrats naturals com coves i fonts. Pareix que s'hi invocava els déus, dels quals desconeixem els noms i la seua representació, per demanar-los fecunditat i salut tant per a les persones com per al ramat i les collites. Als santuaris es depositaven exvots, que són xicotetes estatuetes de bronze que representen animals, persones o parts del cos. També es feien altres tipus d'ofrenes, com les d'aliments i les libacions. En les poblacions existien també alguns rituals, com ara les ofrenes d'animals o els soterraments o depòsits de xiquets de bolquers en els paviments de les cases. Hi havia, així mateix, depòsits d'elements sumptuaris que es dedicaven als déus per demanar la protecció d'alguna construcció o del que s'hi contenia o realitzava.

L'existència d'un complex ritual per als soterraments denuncia les fortes creences que els ibers tenien sobre el més enllà. Tot el procés funerari, — la mateixa mort, la cremació dels cossos o el depòsit de les restes en les necròpolis— ,presenta un seguit de ritus que permetran que el mort continue el seu etern viatge, i que els déus li siguen propicis en la seua nova vida.

Tot el que s'ha anat exposant dels ibers és una mostra de la complexitat social i econòmica que aquest poble de l'antiguitat havia adquirit. Les bases econòmiques permetran un desenvolupament basat especialment en la comercialització dels excedents i el seu control per les elits socials.

La gran riquesa econòmica era indubtablement l'agropecuària. El conreu dels cereals és el més abundant des del primer moment, però també es coneix el de l'olivera o la vinya. La ramaderia ovina, bovina i porcina, serà un altre pilar d'aquesta economia basada en els productes de primera necessitat. La ramaderia i l'agricultura deixaven de ser, amb els ibers, un producte només per a la subsistència per a considerar-se una mercaderia d'intercanvi. Aquest fet es produeix gràcies a l'aplicació de les noves tècniques agrícoles que es podien realitzar amb l’ajut de les eines de ferro i als cobles de les arades que els bous arrossegaven, la qual cosa permetia obtindre excedents. En algunes zones, com a l'Alt Guadalquivir o al sud-est peninsular, la mineria va jugar un important paper en l'economia ibèrica. També es cita en les fonts escrites la producció de teles com el lli o els draps per a fer túniques i mantells. Aquests productes feien possible l'existència d'un comerç tant d'interior com d'exterior, el qual representaria una base de gran importància per a l'economia ibèrica i permetria l'acumulació de riqueses en mans de les persones que controlaven el mercat amb els fenicis, grecs, púnics o romans, i amb els propis ibers. El comerç portaria, en el segle IV a. de C. i sobretot a partir del III a. de C. i per imitació amb altres pobles mediterranis, fenicis i grecs, l'encunyació de moneda, tant de plata com de bronze.

L'economia va portar amb si mateix el sorgiment d'una societat complexa, completament jerarquitzada, on al cim de la piràmide es trobaven els prínceps, règuls o cabdills, noms amb què els autors de l'època anomenen els capitostos de les diferents tribus, pobles o ciutats. Aquests dirigents pertanyien a una estirp, l'avantpassat comú de la qual va ser heroïtzat i els seus descendents van acumular el poder polític i religiós d'un grup social, a més de tindre generalment sota el seu poder un territori amb diverses poblacions. Als segles V i IV a. de C. ja hi havia uns estaments aristocràtics de caràcter militar i eqüestre, que formaven la clientela del mandatari principal.

A partir de l'aparició dels temples, especialment al segle IV a. de C., segurament sorgiria també un estament sacerdotal per a la direcció de la vida espiritual i els ritus dels ibers. Els artesans, agricultors i ramaders, que serien persones lliures, i possiblement amb propietats, formarien el gros de la societat ibèrica.

Fins a la II Guerra Púnica no es mencionen esclaus. En aqueix moment se cita l'esclavització dels vençuts, però no s'indica que es vengueren a altres ibers; podrien emportar-se’ls a mercats esclavistes de l'exterior. No obstant, en totes les societats de l'antiguitat de les quals conservem dades escrites veiem que hi ha esclaus, per la qual cosa és de suposar que també existirien dins de la societat ibèrica. Els bandolers i assaltants de camins que citen les fonts escrites conformarien l'estament social ibèric més baix.

Com es pot observar en les diverses representacions la dona tenia una importància social, tant dins de la religió com de la política. En aquest últim cas, com a continuadora, cohesionadora i garant de la família. Acords entre diferents polítics i unions de pobles es realitzarien per mitjà del matrimoni, com es veu en els casaments celebrats durant la II Guerra Púnica entre la família Barca i les dones de l'aristocràcia local. L'estatuària i la decoració vascular permeten entreveure certa igualtat entre home i dona, però els cabdills sempre són hòmens.

Encara que es coneixen els poders personals, les fonts escrites també mencionen governs compartits, com ara el senat, un grup de persones notables de la població que formarien l'estament polític dirigent que s'aniria renovant de forma periòdica. És el cas de la població de Sagunt, almenys en els segles III i II a. de C.

Arqueològicament aquesta diversificació social queda demostrada sobretot, per la gran varietat de riquesa que presenten les tombes ibèriques, perquè van des de sepultures de gran complexitat amb un aixovar molt ric, fins a les tombes senzilles amb aixovars que es limiten a la mínima expressió, si és que els tenen. Tot això sense comptar que, segons pareix, en els cementeris que s'han localitzat fins ara no se soterrarien tots els habitants d'un poble. Hi ha un estament o uns estaments socials que no queden reflectits en els registres arqueològics de les necròpolis, per tant, cal suposar que reben una sepultura completament diferent. Algunes de les edificacions que presenten unes característiques singulars, quant a riquesa constructiva, poden indubtablement correspondre als habitatges dels dirigents de les diferents localitats.

(El Puig de la Nau – Benicarló- Visita d'un jaciment. Arturo Oliver Foix)

Creat per llujan el 13/08/2008
Suggeriments T'agrada? Imprimir Actualitzada 15/02/2019 14:59 © 2000-2019 Ajuntament de Benicarló