Ajuntament de Benicarló mucbefoto del mucbefoto del mucbe
Ajuntament de Benicarló Centre Cultural Convent de Sant Francesc     e-mail: correu.mucbe@ajuntamentdebenicarlo.org Valencià | Castellano
EXPOSICIONS 2006

Exposició Petjades en el temps. Rosa Soriano

PETJADES EN EL TEMPS.

Rosa Soriano Marzal

Exposició d'obra gràfica, pintura i escultura.

1 de desembre de 2006 | 7 de gener de 2007

___________________________________________________________

PETJADES que es van donant en el recorregut vital i que es van dilatant en el TEMPS.

EMPREMTES que recollim al llarg del CAMÍ i anem assimilant com a pròpies.

Nota de premsa

El Mucbe, Centre Cultural Convent Sant Francesc de Benicarló inaugura el proper 1 de desembre una exposició de Rosa Soriano Marzal que recull el fruit del treball d'aquesta artista benicarlanda durant els últims 15 anys, pràcticament des que va acabar la llicenciatura de Belles Arts fins el 2005.

La mostra, que es podrà visitar fins el 7 de gener, s'estructura en diverses sèries que, cadascuna amb diferents tècniques, donen un cos únic a la manera d'expressar-se de l'artista. L'exposició s'inicia amb la sèrie ¿Qué es una mentira a fin de cuentas?... Sólo la verdad bajo un disfraz, on s'entreveu la cara i la pota d'un rinoceront. I continua amb altres sèries com Bajo la realidad donde vivimos y existimos i Existe otra realitat totalmente distinta. Totes les obres que formen part d'aquestes sèries són en realitat obres gràfiques realitzades en offset que, mitjançant un tractament amb pintures acríliques, s'han convertit en obra única. En totes elles es qüestiona el concepte de realitat o veritat.

En les sèries següents, la matèria primera han estat les radiografies. Tots els quadres han estat realitzats mitjançant una tècnica mixta, a base de collages de radiografies, planxes d'offset, tints i acrílics. El resultat és una espècie de quadern de bitàcola en què els elements formals, sobre tot les radiografies, li serveixen a l'artista per a qüestionar el concepte tradicional de retrat pictòric. De fet, la intenció de Rosa Soriano és qüestionar l'afirmació que “la cara és l'espill de l'ànima” aportant altres espills que, segons ella, també poden reflectir el nostre jo més íntim: cames, peus, pulmons, cranis, etc. “La meua intenció -assegura l'artista- és desmitificar la cara com a presentació de la intel·ligència i la bellesa i donar-los a la resta d'elements anatòmics una oportunitat per a qüestionar la seua importància real”. “D'altra banda -continua Rosa Soriano- aprofito l'ambigüitat de les radiografies com a elements que, almenys en aparença, ens igualen a totes les persones”.

La resta de sèries, com per exemple Mar, s'aproximen més a la poesia visual. I altres, com Petjades en el camí, mostren escultures de mides diferents realitzades per engalzament de pedra, ferro, fusta i materials diversos.

Des del 1990, Rosa Soriano ha exposat la seua obra en multitud de sales de la Comunitat Valenciana, tant a nivell individual com col·lectiu i ha rebut nombrosos reconeixements i premis pel seu treball, com ara el recent Premi de Pintura Fira d'agost de Xàtiva.

Comentari de Rosa Soriano Marzal

Aquest conjunt d’obres són el fruit de les meves reflexions plàstiques i vivencials al llarg de quasi 15 anys. En aquest temps han passat moltes coses importants en la meva vida, i la pintura ha sigut una bona companya, però potser més teòrica que no pas pràctica, ja que les idees s’han anat acumulant i no les he pogut donar sortida al mateix ritme que apareixien.

Convençuda de que no es pot caminar sense donar un pas al davant, però a la vegada sense afermar bé el peu que deixem al darrere, per a aquesta exposició, vaig prendre com a base treballs realitzats entre 1993 i 1996, a la fi de la meva carrera de Belles Arts a València. Aquests treballs tenien plena vigència per a mi, però estaven desconnectats entre ells, els mancava un fil conductor que els relacionara com a un tot. En 2005 vaig iniciar el procés que culmina avui en aquesta exposició, on he intentat aconseguir donar un cos únic a la meva manera d’expressar-me.

L'exposició s'inicia en la primera sala amb un conjunt d’obres que en un principi eren obra gràfica original, realitzada damunt paper amb la tècnica de l’offsetgrafia, mitjançant dues planxes en cada cas, i amb tiratges molt curts, entre 10 i 15 exemplars. Ara, quasi tots elles han estat tractats amb pintures acríliques i s’han convertit en obra única.

Iniciem el recorregut amb el gravat RUMOR, un conjunt de caragols de mar revolts amb uns ventalls industrials lligats amb uns traços juganers.

En front i al seu costat hi ha dues sèries: Bajo la realidad donde vivimos y existimos... i ... Existe otra realidad totalmente distinta. La frase és atribuïda a Frederic Nietszche. En la primera es poden apreciar dos àcars de la pols ambivalents, ja que també esdevenen com empremtes dactilars. Estan contraposats i connectats per un petit fil que els envolta i els acarona donant pas a noves i evocadores formes: un cor aquí, un capell de seda allà, petites illes intentant obrir-se pas entre les potes d’un insecte o d’un pop, i el fil que no para de donar voltes, tractant de lligar-ho tot.

En la segona, veiem el cap d’una mosca, sota una visió de molts augments, rodejat d’un zig-zag opressiu, semblant al soroll que el seu vol persistent ens produeix. I en les formes aparentment atzaroses, de cop un petit miracle: un cor vermell palpejant.

Seguint la passejada està la sèrie ¿Qué es una mentira a fin de cuentas?...sólo la verdad bajo un disfraz, on baix d’arrels de vius colors, margarides, margallons ondulants, flexibles branques plenes de fulles, espirals o contes infantils, s’entreveuen la pota i la cara amb la banya trencada d’un rinoceront, mig amagats baix una lona.

En totes aquestes obres es qüestiona el concepte de realitat i o veritat, aquella realitzada a la nostra mida i aquelles altres on es realitzen notables canvis d’escala, produint macro i microcosmos paral·lels a la nostra irrealitat i o mentida.

En la següent sala també trobem varies sèries. En totes elles els materials emprats han tingut una vida pròpia anterior posada al servei de l'obra actual. Eixa doble vida de l'objecte trobat i reciclat, apartat del seu camí cap al rebuig m'interessa, ja que em permet imaginar i potenciar les meves idees.

D’una part està RETRATS, més específicament: ¡Qué piernas tan bonitas tienes!, Todas somos tú y yo, Geografía femenina I i II, Coses de dones y Ver, oír y callar. Tots els quadres estan realitzats mitjançant una tècnica mixta, a base de collage de radiografies, tant meves com dels meus familiars, i de planxes d'offset provinents, en la majoria dels casos, dels gravats de la sala anterior; a més de tintes calcogràfiques i acrílics, sobre taula.

Aquests treballs són una espècie de diari gràfic o quadern de bitàcola, en els que els elements formals, sobretot les radiografies, em serveixen per a qüestionar el concepte tradicional de retrat pictòric. Eixa idea de quadern, es perd amb la grandària de les obres, però la recupera mitjançant els fons blancs i la quadrícula, que de forma més o menys evident apareix en totes elles.

D'eixa reflexió sorgeix una sèrie de retrats que aborden el rerefons de l'afirmació “la cara és l'espill de l'ànima”, aportant espills diversos on reflectir el nostre jo més íntim: cames, peus, pulmons, columnes vertebrals, cranis. La meva intenció és desmitificar a la cara, tractada tradicional i aparentment com a única representació del jo més personal i genuí, en tant que presentació de la intel·ligència i la bellesa, i donar-los a la resta de variats elements anatòmics una oportunitat per a qüestionar la seua importància marcada i real. D'altra banda, aprofite l'ambigüitat que ofereixen les radiografies: en aparença ens igualen a totes les persones, restringint al mínim les nostres diferències. Profundament, mostren el nostre jo físic intern més real i vertader.

Com en tota reflexió, altres temes apareixen en el transcurs del treball: l'instant fugaç o el pas del temps, la malaltia i la decadència. Les incerteses vitals adornades amb ironia i humor. Els diferents nivells de realitat, la corporal però interna, la superficial de la carn, la intangible dels sentiments i les emocions... Tot això ja en el llenç és un gran collage on empresone eixos retalls de realitat per a què tornen a perdre el seu significat adquirint un de nou.

En front tenim tres sèries lligades entre elles: MAR, MAR, MAR ... És una offsetgrafia que utilitza 4 i 5 tintes i pintura acrílica sobre paper; amb una tirada de 15 exemplars. En ella es poden veure dos peus que, travessant una zona de fulles seques, tenen intenció d’arribar a la mar. Cadascun d’aquests gravats està relacionat mitjançant uns encerclats de colors vius, amb una altra peça que li modifica lleugerament el seu significat i que pertany a alguna de les següents sèries, que modesta i humilment, entren una mica dintre del terreny de la poesia visual:

FINESTRES. Cada caixa té unes mides diferents. Estan realitzades amb tècnica mixta: Resina de polièster, collage i materials diversos, damunt fusta. En uns casos, mitjançant la transparència del material, descobrim les capes d’un petit mon de subtileses empresonades. Fòssils i eriçons donen pas al vent que juga amb la remor dels caragols, s’envolta amb la cançó de les fulles dels arbres, fent caure els seus fruits en la terra o enduent-se’ls a través de la mar i el cel encara molt més lluny. A la fi els records travessen l’espai, s’endinsen en lo més profund i amb una enyorança melangiosa, envoltats en silenci, acaben caient en l’oblit.

Per últim el conjunt de peces Petjades en el camí. Cada escultura té unes mides diferents i estan realitzades per acoblament de pedra, ferro, fusta i materials diversos. Els peus que veiem en els quadres de dalt han sortit del espai pictòric i pretenen passejar pel mar. En el seu camí troben petites meravelles: palets erosionats, pedres i vidres, molls, restes dels focs d’artifici d’alguna festa major, una corbella, fustes i troncs amb formes de caprici, ulleres, obrellaunes, els jugadors d’un antic futbolí, ressonàncies d’una infantesa perduda o d’un temps parat i extasiat amb les petites coses... qui ho sap...

I sense parar, aquest fil que no descansa. Què és? El fum, el camí, el vol de les orenetes que ens deia Fernando, el pensament, alguna mena de recorregut visual, el fil conductor o el cosidor,...Vosaltres mateixos. Escolliu l’opció que més us agrade, o millor, aporteu les vostres pròpies lectures. Al cap i a la fi és la gràcia que té el llenguatge visual, al enfrontar-nos en l’obra no hi ha res escrit, res no val sobre les sensacions i vibracions personals. Així a cadascú li esdevé un espill divers on l’obra es reflexa de manera diferent.

Espere que gaudiu d’una bona estona i estada en aquest magnífic museu, podent estar ben orgullosos de tenir-lo tant a l’abast, i moltes gràcies a tothom per la vostra pacient atenció.

Creat per llujan el 19/02/2008
© 2000-2019 Equip Desenvolupament Web Imprimir