Ajuntament de Benicarló mucbefoto del mucbefoto del mucbe
Ajuntament de Benicarló Centre Cultural Convent de Sant Francesc     e-mail: correu.mucbe@ajuntamentdebenicarlo.org Valencià | Castellano
EXPOSICIONS 2016

Exposició fotogràfica "Jo no vull" de Carles Santos

Exposició fotogràfica ''Jo no vull''

Carles Santos

Inauguració: Dijous, 7 de juliol de 2016, a les 19:00h. (fins al 25 de setembre de 2016)

El Mucbe i la Fundació Caixa Vinaròs, presenten l'exposició «Jo no vull», del polifacètic Carles Santos.

El proper dijous, a les 19.00 h tindrà lloc al Mucbe la inauguració d'aquesta exposició visual i de fotografies que entremescle el llenguatge artístic i musical.

L'eix que ha vertebrat la vida de Carles Santos ha estat la música i el teatre i en aquesta ocasió, és Bach qui ens marca el fil conductor de la mostra, de tal manera que amb Bach comença i amb Bach acaba, però com diu Santos, desprès de Bach ja no hi ha res. Comence l'exposició amb Bach en estat pur, la terra, l'aigua, la vida, ... i el pas del temps.

Aquesta és una exposició d'imatges, de fotografies, d'idees, de creacions, de passions, de records,...imatges del que ha estat la seua llarga trajectòria sobre els escenaris, perquè més enllà de la música, el teatre ha estat la seua vida i del teatre molts cops, ha sorgit la música.

La mostra és un reflex de Santos, sempre sorprenent i caracteritzat per haver fet sempre el que ha volgut i que ara ens ho presenta baix el títol «Jo no vull». Es podrà visitar fins el 25 de setembre.

-------------------

(Carles Santos, Vinarós 1940)

Compositor, pianista, director i performer valencià. Artista polifacètic i inclassificable com pocs, la seva figura ha de ser tractada necessàriament com un cas a part en l'àmbit de la música contemporània, atesa la singularitat del seu llenguatge creatiu.

Format al Conservatori del Liceu i amb estudis posteriors a França, Suïssa i els Estats Units, on va entrar en contacte amb John Cage, el 1961 inicià la seva trajectòria artística com a pianista amb un repertori de música del segle XX -Bartók, Schönberg, Webern-, que va abandonar els anys 1970 per dedicar-se en exclusiva a la seva pròpia obra. Durant aquest període també va col·laborar amb el compositor Josep M. Mestres Quadreny en la creació del Grup Instrumental Català (GIC), formació que va dirigir des del 1976 fins al 1979.

El piano, motor del seu univers sonor, és el seu instrument fetitxe; una veritable icona artística amb la qual manté una intensa relació física i emocional que fa particularment visible en les seves actuacions. En la seva música, personalíssima i intransferible, conflueixen diverses influències, des del rigor i la inventiva bachiana fins al minimalisme i la música espanyola, encara que el tret més distintiu potser sigui l'ús continu de la provocació com a mitjà per comunicar amb el públic. Inventor del concepte òpera circ, desplega una desbordant imaginació poètica, visual i estètica en tots els seus espectacles escenicomusicals; un imaginari artístic marcat per la ironia, l'extravagància i l'erotisme, que ha viatjat a diferents escenaris internacionals, com ara el festival de teatre d'Edimburg, el teatre de l'Odeon, el Festival d'Automne de París i les Nits de Fourvière, entre d'altres.

Les seves primeres propostes en aquest sentit van arribar en la primera meitat de la dècada dels anys vuitanta: Beethoven, si tanco la tapa què passa?, estrenada el 25 de setembre de 1982 a la plaça del Rei de Barcelona; Minimalet, minimalot, presentada l'octubre d'aquell mateix any al Centre Georges Pompidou de París i el febrer de 1983 al Teatre Regina de Barcelona; Té xina, la fina petxina de Xina? (1984); La boqueta amplificada (1985) i Misericòrdia Ubach (1986), el seu primer treball escènic amb qui després ha estat la seva més estreta col·laboradora, l'artista plàstica Mariaelena Roqué, creadora del vestuari i dels elements escenogràfics de totes les seves actuacions.

Des d'aleshores ha portat a l'escena diversos espectacles, tots ells àmpliament representats i tots ells, també, amb música i -salvant excepcions- guió i direcció escènica propis: Arganchulla, Arganchulla Gallac (1987); Tramuntana Tremens (1989); La grenya de Pasqual Picanya (1991-1993); l'òpera Asdrúbila (1992), amb direcció escènica de Pere Portabella, estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona en el marc del Festival Olímpic de les Arts, a més d'escriure i dirigir les fanfàrries de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona 92; L'esplèndida vergonya del fet mal fet (1995); Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou (1996); La pantera imperial (1997), una iconoclasta aproximació a la música de Bach estrenada a Frankfurt el 1997; Ricardo i Elena (2000), una mirada inquietant envers la societat de la postguerra espanyola, que va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya el 15 de març de 2000; L'adéu de Lucrècia Borja (2001), amb llibret de Joan F. Mira, una història de diners, amor i política al voltant de la família valenciana més influent del segle XVII i que es va estrenar en versió escènica per a la inauguració de la nova seu del Teatre Lliure de Barcelona, el novembre de 2001; Sama Samaruck, Samaruck Suck Suck (2002); Lisístrata (2003), a partir del clàssic d'Aristòfanes, i El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el 4 de novembre de 2003 i que constitueix una personal i intimista aproximació a Rossini, compositor del qual ja havia portat a escena, l'any 2000 i per iniciativa del Festival de Peralada, l'òpera El barber de Sevilla, en la que ha estat -fins ara- la seva única aproximació a l'òpera de repertori.

El 2003, el Teatre Lliure el nomena Compositor resident, iniciant així un estret vincle que l'ha dut a estrenar cada any un nou espectacle en aquest escenari. Des de llavors, aquesta residència artística s'ha plasmat en muntatges com la guardonada La meua filla sóc jo (2005); El fervor de la perseverança (2006); Brossalobrossotdebrossat (2008), íntim homenatge al poeta Joan Brossa, i Chicha Montenegro Gallery, una obra a mig camí entre el circ, la música i altres llenguatges artístics, presentada l'octubre de 2010, després d'haver recuperat, el febrer d'aquell mateix any, un dels seus muntatges més emblemàtics i reconeguts, La pantera imperial¸ sovint considerat com l'espectacle que defineix millor l'univers creatiu d'aquest compositor.

En solitari, ha ofert la seva obra per a piano en recitals com No al no, estrenat a l'Edinburgh Festival Theatre l'agost de 2002; He de ser castigat per no haver estimat mai ningú, un cicle de sis concerts presentat al Teatre Lliure el maig de 2007, o Piturrino fa de músic (2009), un concert al límit de la interpretació musical; amb el director d'escena Calixto Bieito ha posat música als muntatges Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (Berlín, 2007) i El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca (Friburg, novembre de 2011).

Creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica, també ha treballat per al món del cinema, en qualitat de compositor, intèrpret i guionista, en films com Nocturn 29 (1968), Miró, l'altre (1969), Informe general sobre algunas cuestiones para una proyección pública (1976), El pont de Varsòvia (1989) i Les variacions Goldberg (2007). També té filmografia pròpia com a realitzador: L'àpat (1967), La cadira (1968) o La-re-mi-la (1979).

Al llarg de la seva trajectòria ha rebut tretze premis Max de teatre, a més de diversos guardons honorífics que reconeixen la seva inclassificable personalitat artística. Entre ells, el premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990), els premis Ciutat de Barcelona en la modalitat Música (1993) i Projecció Internacional (1996), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999), premi Nacional de Teatre (2001) i Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes (2007). L'any 2006 la Fundació Miró li va dedicar una gran exposició retrospectiva de tota la seva activitat artística, titulada «Carles Santos. Visca el piano!», que desprès ha viatjat per diferents ciutats de la geografia espanyola.

El juliol de 2011 va estrenar, al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, l'espectacle Maquinofòbia pianolera, en col·laboració amb Cabo San Roque, formació barcelonesa especialment coneguda per la seva prolífica imaginació a l'hora de crear nous instruments musicals a partir de materials reciclats, i el novembre del mateix any, al Festival Temporada Alta de Girona, Schubertnacles humits, definit per l'autor com «un homenatge a Schubert i a un altaveu». El festival d'estiu barcelonès Grec 2012 oferí la presentació de Cantúria Cantada, recull de passatges corals de les seves obres interpretat pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.

(Text de l'Institut Ramon Llull, monogràfics)



Creat per david el 06/07/2016
© 2000-2019 Equip Desenvolupament Web Imprimir