Benicarló
Foto Foto Foto Foto
fletxaValencià fletxaCastellano
retol
CARXOFA DE BENICARLÓ

Apunts històrics

Benicarló és una antiga població que té els seus orígens (confirmats arqueològicament) en l'època preibèrica i ibèrica plena, amb abundants i importants testimonis materials procedents dels jaciments ibèrics de La Tossa i de El Puig de la Nau, ambdós situats dins del terme municipal d'aquesta ciutat. Transcorregut el llarg període de la romanització i també el de l'obscura etapa visigòtica, es van assentar aquí els àrabs amb posterioritat a l'any 711 de la nostra era, i hi van prolongar la seua presència durant més de 500 anys, notable espai de temps aquest, durant el qual es va islamitzar la vida, costums, activitats laborals, pràctiques religioses i en general, la cultura dels habitants d'aquella puixant alqueria de noms Benigazlún i Benigazló, de la qual Jaubert de Passa va dir: "Benigazló va veure com els seus camps assedegats es convertien en una magnífica i rica horta, i el seu sòl estèril es va convertir en un vast jardí".

Sobre aquest nom de Benigazlún, que és la més antiga denominació documentada (S. XIII) de Benicarló, és d'opinió generalitzada entre els historiadors que prové de l'àrab Beni-Gazlún, o siga, descendents dels Gazlún, un grup berber assentat per aquestes terres del nord de Castelló i sud de Terol, que va decidir instal·lar-se aquí donant així mateix origen a l'alqueria benicarlanda.

Realment són molts 500 anys d'ocupació i d'influència d'una cultura sobre un territori perquè no s'hi consoliden importants aspectes d'aquesta cultura. Alguns d'aquests aspectes van deixar aquí una profunda empremta, fins el punt que encara hi perduren i es poden trobar amb facilitat en la pràctica agrícola dels nostres pobles, especialment en cultius hortícoles i en tot allò relacionat amb els mètodes i tècniques d'extracció, emmagatzemament i conducció d'aigües per al reg. Noms com sènia (àr. saniia), caduf (kaduz), aljub (al-gubb), safareig (saharaig), alqueria (al-kariia), almàssera (al-ma'sara), etc., i altres relacionats amb productes de l'horta com albergínia (al-badingana), bacora (bakora), albercoc (al-barkok), carxofa (xorsofa), safanòria (isfanariia), garrofa (xarroba), safrà (za'faran), síndria (sandia), i un llarguíssim etc., tenen encara plena vigència tant en el seu cultiu com en la seua denominació popular entre la gent dels nostres pobles. Vull significar amb tot açò que aquests cultius esmentats, entre els quals figura la carxofa,... i altres més als quals no s'hi fa referència, ja eren practicats pels nostres avantpassats durant la presència dels àrabs en aquest lloc; d'aquí l'antiga tradició de l'hortolà benicarlando a produir, almenys per al consum familiar i per al dels animals domèstics, carxofes, safanòries, síndries, safrà, garrofes, alfals, etc.

Respecte a l'origen del cultiu de la planta de la carxofa a Benicarló, crec que és important aclarir des d'un principi que, per no estar suficientment documentat, es perd en la memòria del temps, tanmateix, sí que hi ha l'opinió bastant unànime entre la gent de major edat, que ve de molt antic. Manifesten els ancians que ja els seus pares i avis les cultivaven, però afegeixen que no en la varietat de la carxofa actual ni amb els fins comercials d'ara, sinó com a complement gastronòmic familiar. Per a això sembraven una varietat de carxofera de la qual s'aprofitaven les tiges tendres (cardets) i les petites carxofes que produïen. El botànic Cabanilles les denomina Scolimus hispanicus i diu que abundaven en la seua època (finals del segle XVIII) en els regadius de tota la terra valenciana. Els cardets constituïen la base de la cèlebre olleta benicarlanda, un antic condiment popular que generació rere generació s'ha anat transmetent fins els nostres dies.

La producció i comercialització de l'actual carxofa es va iniciar a finals de la dècada dels anys 40, o siga, fa més de mig segle. Sens dubte que l'agricultor d'aquesta zona, habituat ja al cultiu de carxofes i cardets des de temps immemorial, i coneixent bé el rendiment que se'n podia obtindre en aquesta terra, no va dubtar de cultivar-lo a gran escala quan el comerç s'hi va estendre i els mercats nacionals s'hi van aproximar mitjançant el transport per carretera.

Respecte a la figura de la carxofa i de la carxofera en l'escut de Benicarló, cal comentar que la presència d'ambdós elements en aquest és antiga; possiblement es corresponga amb els moments finals del segle XIII, quan el castell de Peníscola i el seu territori, entre el qual figurava l'alqueria de Benigazlún o Binigazló, d'ambdues formes apareix anomenada, pertanyien al Mestre del Temple, En Berenguer de Cardona, que va residir durant llargues temporades en el referit castell. L'escut heràldic dels Cardona té tres cards i el trobem esculpit repetidament en un fris de pedra situat per damunt de la porta d'accés al castell de Peníscola, construït entre 1294 i 1307. Sembla que hi ha unanimitat entre els investigadors de la història de Benicarló a relacionar els cards del seu escut municipal amb el de la família del Mestre Templari, sent possiblement la més antiga versió que se'n troba el que figura esculpit en el clau de l'absis de l'ermita de Sant Gregori, ermita que, en opinió del professor Rodríguez Culebras, conserva elements estructurals del segle XVI. Altres versions que ens han arribat de l'escut de Benicarló corresponen, una a l'any 1724, una altra a 1842 i la de 1971, any en què es va tramitar i aprovar l'expedient de rehabilitació de l'actual escut del municipi. En aquests escuts es mostren els cards seguint la tradició del representat en la referida ermita de Sant Gregori, és a dir, amb tres carxofes, tal i com en l'escut heràldic de Berenguer de Cardona.

En la versió de 1724 (Segell Major, de bronze), el card apareix molt estilitzat i simètric, desvirtuant per complet la realitat natural. Tanmateix, en la de 1842 aquesta realitat se supera amb una autèntica carxofera que no podia concebre's tan real llevat que l'autor estigués completament familiaritzat amb la presència quotidiana d'aquesta planta. Precisament amb motiu de la presentació i estrena d'aquest escut, l'Ajuntament de Benicarló va prendre l'acord que "en allò successiu s'usarà per a segell major de la vila aquell que a continuació i peu d'aquest acord s'estampa, per la raó de ser aquestes les armes de la població i no trobar-se més diferència entre aquest escut i l'anterior que la seua major dimensió i neteja en el fons".

Després de tot el que s'ha manifestat, crec que s'hauria d'acceptar sense majors dificultats la presència immemorial, tal vegada mil·lenària, de la planta de la carxofa a Benicarló i en altres poblacions del Baix Maestrat. La seua representació naturalista en l'escut de 1842, a part de no motivar comentaris en contra per part de cap regidor del consistori, la qual cosa significa que tots estaven familiaritzats en la forma en què es va representar (una carxofera autèntica), i l'observació que "no hi havia més diferència entre aquest escut i l'anterior que la seu major dimensió i neteja de fons", invita a pensar que la gent de fa ja 200 o més anys estava convençuda que el que es representava en el seu escut era més bé la carxofa que cultivaven, que no pas el símbol d'uns senyors amb el cognom de Cardona.


Estudi proporcionat per Vicente Meseguer Folch, cronista oficial de Benicarló.

Suggeriments T'agrada? Imprimir Actualitzada 23/05/2017 12:33 © 2000-2017 Ajuntament de Benicarló